Articles dels col·laboradors

28.10.2016

Ironies de la Modernitat (recomanació de lectura)

Núria León

El Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València va publicar fa poc Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme, un recull d’articles que esdevé una excel·lent contribució als diferents usos de la ironia en els dos grans moviments que, a inici del segle XX, aportaren la modernització de les nostres lletres. El volum inclou onze estudis sobre autors com Joan Maragall, Josep Carner, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Guerau de Liost, Eugeni d’Ors, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. 

De Maragall, ens en parlen Francesco Ardolino i Mònica Güell. Mentre que Ardolino tracta aquells casos maragallians en què la ironia pot passar fàcilment desapercebuda ―com, per exemple, a les poesies protagonitzades per infants o a les que malden per fer emergir una repressió de signe polític―, Güell fa un resseguiment de les notes iròniques que es poden detectar en cinc cartes dels primers anys de la correspondència amb Antoni Roura i en tres articles periodístics. 

Quant al «príncep dels poetes», és tractat per Ferran Carbó i Eberhard Geisler. Si l’estudi de Carbó se centra en les protagonistes femenines del volum Auques i ventalls i, doncs, com la dona esdevé una font constant per a la construcció estètica de la mirada irònica sobre la realitat quotidiana, el treball de Geisler apunta com la ironia carneriana és paradigmàtica del caràcter català clàssic, o sigui, el noucentista. Així, les mostres de Carner analitzades per Geisler impliquen un retorn a la unitat, l’ordre i l’harmonia ―consignes orsianes―. 

Mentre que l’article de Brad Epps aboca una mica de llum a les fronteres difuses entre la ironia, la sinceritat i l’autoconsciència en les obres de Bertrana, el de Carme Gregori se centra en Víctor Català, una autora que exemplifica clarament aquell tipus d’ironia que no apareix vinculat a la rialla còmica, sinó que s’inscriu en un món de tonalitats tràgiques i de fatalisme. Al seu torn, l’estudi de Jordi Malé ens mostra com, a les Sàtires, Guerau de Liost observa aquells homes que es pensen que són el centre de l’univers, i se’n riu pietosament, amb una crítica que no arriba mai a l’acarnissament. 

Altrament, el treball de Patrizio Rigobon intenta escatir la ironia de Xènius, que es mou entre l’espai literari i el món filosòfic, i que es focalitza, sobretot, a Oceanografia del tedi. Després que Ramon X. Rosselló ens forneixi un detallat estudi sobre les diferents ironies de situació que fa servir Àngel Guimerà a Terra baixa, el volum en qüestió es clou amb dos articles que tracten els mecanismes irònics més emprats per Santiago Rusiñol: un de Vicent Simbor en relació amb L’auca del senyor Esteve, i un de Magí Sunyer sobre El poble gris i El català de la Manxa. 

Finalment, us recomanem completar aquesta lectura amb el monogràfic La ironia en la literatura catalana de preguerra (Caplletra, núm. 60) i les actes del Congrés Internacional «La ironia en les literatures occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939» (València, març de 2016), encara en premsa.


Lletraferits, palíndroms i literatura

Jesús Lladó

Una de les paraules que m’agraden més de la nostra llengua és l’adjectiu lletraferit. Segons el DIEC, un lletraferit és un “amant de conrear les lletres”. En castellà tenen letraherido, manllevada del català, però curiosament la definició que en dóna el diccionari de la RAE és “que siente una pasión extremada por la literatura”. Ambdues difereixen força. Una cosa és conrear les lletres (segons l’accepció “consagrar temps i cura especial a una cosa”), amb aquest verb de connotació agrícola, pagesívola, i l’altra és sentir passió extremada per la literatura. De totes maneres una cosa no treu l’altra. Sigui com sigui, m’identifico plenament amb la definició del DIEC. 

Sempre m’ha agradat la literatura, però no crec que amb passió extremada. Els meus inicis en la lectura, i això ja dóna idea del meu calendari, van ser “El Patufet” i Folch i Torres (és el que hi havia a casa), després el TBO, Enid Blyton, Tintín, etc... i sempre he llegit força. Però no per això em considero lletraferit. En tot cas, si me’n sento és per la meva primerenca i permanent afició al jocs de mots, o altrament dit, enginy verbal. 

Aquesta tirada als jocs verbals em va conduir als palíndroms i és on vaig trobar l’objecte del meu conreu, el meu tros, en termes de pagès. S'ha parlat i escrit molt de la relació entre palíndroms i literatura. Els palíndroms es coneixen gràcies a l'ús que en van fer els poetes grecs i llatins clàssics. Més endavant, per aquests verals, el valencià Joan Timoneda (Sarao de amor), Gracián... En català, Rossend Serra i Pagès (a Els Jocs d’Esperit, LA VEU COMARCAL, Setmanari Catalanista de Ripoll i sa Comarca) i Joan Amades (a JOCS DE PARAULES i JOCS DE MEMÒRIA, Biblioteca de Tradicions Popular) en parlen. Però la gran revifalla es produeix entrat el s. XX amb la divulgació que en fan escriptors de l'alçada de Cortázar, Cabrera Infante, Filloy, Lancini, etc... I el punt clau, a nivell internacional, la creació del Club Palindromista Internacional i la seva revista SEMAGAMES per part de Josep M. Albaigès, un gran lletraferit. 

Però allò que a mi em fascina dels palíndroms no és pas, en principi, l'ús literari, sinó el lúdic i especulatiu. Si d'aquí en surt quelcom que es pugui considerar literatura, ja són figues d'un altre paner. En tot cas, serà resultat d'aquest principi juganer. Vull dir que el meu impuls de conreu dels palíndroms no neix d'una necessitat literària, o expressiva, sinó juganera. 

Un dels camps abonats pel cultiu dels palíndroms és l’aforisme, per la seva brevetat i contundència. Al palíndrom li va la sentència, i també el poema, però aquest demana un domini de la mètrica i quan barreges la constricció de la reversibilitat amb la mètrica és una bomba. Puc afirmar que, tot i que alguna vegada em surt gairebé sense voler, alguna vel·leïtat poètica com el següent haiku 



Arriba la llum. 
La set aviva, té sal. 
Mulla la birra? 



el gènere que m'agrada més pels palíndroms és l'aforisme. Vegem-ne alguns exemples. 



EL BON RÉS, ARA FARÀ SER NOBLE. 


EL BON EDREDÓ: PODER DE NOBLE. 


ATACA L'ESTAT, O VOTAT, SE L'ACATA. 


PER SER LÚCID I RIC, I RIDÍCUL, RES REP. 


LA VISIÓ GENERAL, O NO, LA RENEGO. I SI VAL? 


PER SER NEGRE POBRE, PER BO, PER GEN, RES REP. 


ARA, FER-TE EL BON TE NEGRE, VERGE, NET, NOBLE, ET REFARÀ.



30.9.2016

Llegiu Stefan Zweig, un gran escriptor i una bona persona

Marc Guarro

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, 1942) fou un escriptor fenomenal, amb una prosa elegant que fa lliscar suaument la lectura. Els seus textos són plens de bonhomia i tenen un interès indiscutible sigui quin sigui el tema de què tractin. Zweig fou un home de cultura que, més enllà de la seva condició de jueu i de la seva nacionalitat austríaca, va fer sempre bandera d’un europeisme convençut, a prova de bombes. Stefan Zweig se sentia tan a prop d’un nòrdic com d’un mediterrani, i tant Viena com París o Lisboa eren casa seva. L’escriptor va ser molt llegit i molt traduït en vida, i en la nostra llengua es va popularitzar ara fa uns quants anys gràcies a la iniciativa de Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, que va publicar-ne a un bon grapat de títols. Si no n’heu llegit mai cap us recomano vivament que comenceu per Moments estel·lars de la humanitat, una veritable oda a la condició humana totalment exempta d’ideologia —de vegades ens venen com a literatura veritables pamflets, no trobeu?—, feta amb un respecte sincer i una emoció viva. En els catorze relats que conformen els Moments estel·lars, Zweig exalça la capacitat de l’ésser humà, en totes les èpoques —de Ciceró a Churchill, de la creació del Messies de Händel a la descoberta del Pol Sud—, de convertir el fracàs en un motor de canvi. Si el llegiu us reconciliareu amb la nostra espècie i pensareu que el món és un lloc on, malgrat tot, val la pena de viure-hi. De Zweig també us recomano qualsevol de les seves novel·les, amb una menció especial per a Carta d’una desconeguda. Potser el títol us sona perquè Emma Vilarasau va protagonitzar-ne fa uns anys una excel·lent versió teatral que va tombar per tot Catalunya.

L’altre llibre de Zweig que us recomano són les seves memòries. El món d’ahir. Memòries d’un europeu explica el seu món de joventut, el d’abans de les dues grans guerres, quan les paraules Europa, nació i cultura encara no havien estat rebolcades pel fang i tacades amb la sang de milions d’innocents. Stefan Zweig va haver de fugir de Viena cames ajudeu-me perquè els nazis el perseguien perquè era jueu, i també perquè, d’ençà dels primers passos de Hitler a la política, el nostre escriptor es va dedicar en cos i ànima a avisar els seus compatriotes del perill que s’acostava. Però ni a Àustria primer ni a Alemanya després ningú no li va fer cas. El 1933 Hitler va esdevenir canceller alemany i va començar a executar de mica en mica el seu macabre pla davant de la vergonyosa impassibilitat dels líders del món lliure. Fins al desembarcament de Normandia, el juny de 1945, no es va començar a veure que el monstre podia ser derrotat. Dotze anys —dotze!—, en què Europa i el món van viure amb l’ai al cor. El 1942, en un moment de la guerra en què semblava que el vent bufava a favor de Hitler, Zweig no va poder més i es va suïcidar. No podia concebre de viure en un planeta governat per la barbàrie, amb els éssers humans enfrontats per races i nacionalitats i on la cultura i la germanor entre els pobles haguessin estat brutalment anorreades. En aquest sentit, El món d’ahir vindria a ser l’altra cara dels Moments estel·lars: l’optimisme convertit en desesperança, l’amor a la humanitat canviat per una tristor profunda. Els europeus d’avui estem en deute amb Stefan Zweig i amb tots els que, com ell, van lluitar per fer del nostre continent una casa amable per a tothom.


31.5.2016

La potència de l'essència
Jordi Còdol


Dimarts, 8 de març del 2016. Més enllà de recordar gairebé a mode d’agenda els principals actes de commemoració del dia de la dona, els mitjans de comunicació amb més ressò del país viuen pendents d’una notícia: quin estudi d’arquitectura serà l’encarregat de reformar el camp del Barça i quin aspecte proposa per al nou Camp Nou. Els diaris estan tranquils, La Vanguardia ha avançat una fotografia de la maqueta guanyadora a mitja tarda i a l’espera que es confirmi tenen temps per fer grafismes, esplaiar-se en descripcions i esprémer idees per parir un titular més o menys ocorrent per l’endemà. El problema el tenen televisions i sobretot ràdios; la franja (cada vegada més dilatada) de programes esportius s’apropa i tocarà parlar-ne molt, i de fet abans que arribi l’hora els comentaris sobre el tema irrompen en altres espais. I és en situacions com aquesta quan es demostra com el potencial tecnològic i la força de la imatge releguen la preuada matèria prima de la ràdio, la veu i les capacitats de qui la fa servir, en un segon terme. L’ingredient principal amb què es basen alguns locutors per definir el nou Camp Nou és en essència una fotografia “que hem penjat a les xarxes socials i podran veure tots els nostres seguidors”, i a partir d’aquí es complementa amb la descripció d’un colossal equipament que l’audiència esportiva té en ment però que amb la proposta de reforma adopta, certament, una aparença complexa. Però és que resulta que no, que la ràdio no va de mirar, ni per tant de penjar imatges, ni de fer invents amb periscopes, ni d’ensenyar les vergonyes amb una càmera col·locada en algun racó de l’estudi; o almenys no només va d’això. El més valuós del que es diu en algun lloc remot i es propaga per la cuina mentre s’escalfa la llet, fa somriure dos conductors alineats en una retenció o persisteix encara que al llit no hi quedi ningú despert és el so, amb tota la seva riquesa i amb totes les seves mancances. Potser això és pecar de romàntic. 


Per no marxar del món del futbol, que d’una banda dóna lloc a grans moments radiofònics i de l’altra semiòtics i lingüistes també hi poden sucar pa, un capítol a l’altre extrem és el del 12 d’octubre del 1996. Un jove davanter del Barça va marcar un gol antològic contra la Sociedad Deportiva Compostela. Eufòric, el mestre de la ràdio romàntica per antonomàsia va reconèixer des dels micròfons de Catalunya Ràdio “no els puc explicar aquest gol”, conscient, savi com és en Puyal, que era una de les millors descripcions que podia fer-ne. I amb l’habilitat d’anar-ho repetint mentre relatava un dibuix perfecte del lloc on Ronaldo havia lluitat i recuperat una pilota, de la cursa que va fer des de camp propi fins a l’àrea rival, de la força amb què guanyava en velocitat els contraris, dels moviments de cames amb què es va escapolir dels defenses i del xut que va segellar un gol per a la història. 



Joaquim Maria Puyal no s’havia limitat a emocionar-se davant d’un micròfon; comunicava l’emoció amb un envejable càlcul descriptiu. Hores després a “La nit dels ignorants, un oient reconeixia, ell sí, pres per l’emoció, que havia plorat veient aquell gol. Era cec.


30.5.2016

Sabem massa castellà
Jordi Badia

Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d'aragonesos. El cercle d'amistats d'en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l'educació en català. Parla en català amb la dona i amb el fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d'escriure un bloc en castellà. Alguns amics no ho entenen i ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m'entendreu tant si ho faig en català com en castellà.» Si els seus amics d'aquí entenguessin el castellà com una llengua estrangera, en Sergi potser hauria fet una altra tria. 




Cas 2: la capatassa de l'ajuntament

És molt competent. Sap menar la brigada com no ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l'Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s'hi adreça en el seu català de Casserres. Però n'hi ha dos que no l'entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S'hi esforçaran, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L'única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc. 



Cas 3: en Gonzalo i en Marc 

Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons. 



Ara escolteu en Marc (40 segons) 



Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n'hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer la consonant interdental /θ/, un so que té l'espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l'italià, ni el portuguès, ni... La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les vocals obertes, ni les eles palatals, ni les eles (que haurien d'ésser velars, com explicàvem ací)..., malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i tenir estudis, i ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l'esforç de parlar català. 



Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent

Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota. Diu que una vegada l'ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home hi féu una visita i també s'interessà per «las golfas». Fins aquí l'acudit. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l'acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n'adoneu? La meva àvia no hauria entès l'acudit perquè el mot «golfas» no l'havia sentit mai. Els de la meva generació l'entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l'acudit perquè ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l'evolució del català. Com hi ha món.


29.4.2016

La llengua catalana i els joves
Anna Tudela 

Sovint hem sentit a dir que els joves ja no parlen català, que estan molt castellanitzats. I, precisament, hi ha una gran quantitat d’estudis que se centren en els joves i la llengua catalana, perquè el seu comportament lingüístic (quines llengües parlen, què pensen de les llengües, etc.) ens pot ajudar a predir el comportament futur de la societat catalana. A més, cal tenir en compte que les generacions joves actuals (aproximadament els menors de 27 anys), al Principat, ja s’han escolaritzat exclusivament en català. Aquí analitzarem quin és el coneixement i ús del català dels joves en comparació amb la població general, per comprovar si, efectivament, els joves fan servir menys el català que la resta. 

Ja hem dit que els joves són els catalans amb més coneixement de la llengua pròpia i, de fet, gairebé el 90 % dels parlants menors de 30 anys diuen que entenen, i saben parlar, escriure i llegir en català (Idescat, 2013). Per contra, quant a la població general, mentre que també gairebé tothom entén el català, només hi ha un 60 % de persones que diuen que el saben escriure. Per tant, el coneixement dels joves és força més alt que el de la població en general. Tot i això, no són els parlants que més utilitzen el català. Les dades més recents indiquen que només hi ha al voltant d’un terç dels joves que fan servir el català habitualment, mentre que n’hi ha un 50 % que utilitzen de forma freqüent el castellà. Aquests percentatges coincideixen força amb els de la resta de la població i, per tant, no podem afirmar que l’ús del català entre els joves sigui més baix. La bona notícia és que l’ús de la llengua pròpia ha augmentat 5 punts respecte les dades anteriors, les del 2008, però la diferència amb el castellà encara és prou important i superior entre els nostres joves. 

L’altra bona notícia és que al llarg de la vida el nostre repertori lingüístic canvia. A casa, quan som petits, majoritàriament parlem només una de les dues llengües: català o castellà. A mesura que ens incorporem a la vida social, a l’escola, a la feina, etc., anem incorporant l’altra llengua. Això és el que s’anomena muda lingüística. L’accés al mercat laboral i a la universitat són dos moments en què es produeixen mudes lingüístiques dels parlants, generalment, a favor del català.

En resum, hem vist, d’una banda, que el percentatge de joves i de població general que utilitzen el català habitualment són molt similars, al voltant del 35 %. D’altra banda, el fet que només un terç dels joves catalans no utilitzin la llengua pròpia habitualment no significa que d’aquí 20 anys només un 30% dels adults parlin català sovint, ja que al llarg de la nostra vida la nostra llengua habitual pot canviar.