Racó dels relats

13.10.2016

Aquella nit de difunts

Paula Colobrans

Infinites puntes d’agulla se’m claven al rostre, fa fred. La lluna plena es vesteix dolça rere un tel de núvols, mentre passejo entre les tombes. Fa quaranta-tres anys que sóc guardià al cementiri d’un poblet llunyà, a les muntanyes. Avui he fet tard, però a ningú li importa: els morts dormen i els vius estan entretinguts celebrant la nova moda de Halloween. Durant el dia, el cementiri ha estat ple de visitants, i ara tot resta preciós i empolainat gràcies als rams de flors amb la seva aroma. En nits com aquesta em deleixo recordant els qui ja no hi són, ressegueixo el perfil de les lletres i números esculpits damunt les seves làpides, ennegrides pel pas del temps, sentint com l’olor a cementiri ja forma part de mi.

Qui hi ha? No estic sol, algú s’amaga sota la foscor. Penso que serà en Manel, perquè ja ha vingut altres nits. Ell representa els homes amb l’ànima petrificada pel patiment, incapaços d’acceptar la mort de la seva promesa durant la vigília de les seves núpcies. Té la veu aspre i em sobresalta: “No em puc imaginar la vida sense tu, oh, Amèlia!”. Camino vers ell il·luminant-lo amb la llanterna. Em fixo en que ha cobert la tomba amb el vel de noces que la jove hauria dut si no hagués patit aquell tràgic accident:

—La pobra Amèlia dorm dins d’una caixa petita, la mida justa per acollir els trossos que els llops van deixar —em diu hieràtic, remenant quelcom que escalfa en un fogonet—. I ara se la mengen els cucs! —em vomita ple de ràbia. Però jo no sé què dir, perquè aquella mort colpidora és massa recent. De sobte, en Manel continua parlant amb una tranquil·litat esfereïdora—. He preparat un petit sopar d’aniversari, acompanyi’ns amb un tassó de brou, Sr. Josep—. I sota la seva mirada atenta, me l’atansa. El seu rostre queda trencat per l’ombra sinistra d’un xiprer: em fa sentir por però no m’hi puc negar. 

—En prendré una tasseta, gràcies —, li responc sentint com l’escalfor del brou em baixa per la gola. Es gustós i, malgrat tot, s’agraeix el detall. Tothom diu que aquell home s’ha trastocat.

L’esglai per aquesta intimitat macabra em fa fugir cap a la rectoria. Allí em quedo adormit recordant la pal·lidesa cadavèrica d’en Manel, que em fa dubtar de si és viu o mort. A la llunyania, dins la boscúria, els udols de les rapaces trenquen el silenci. 

A trenc d’alba torno a fer la ronda. Per sort, ell ja no hi és, només queden les restes del sopar. Però una tomba és oberta: la de l’Amèlia! No sé com no ho vaig intuir la nit abans, qui s’ho podia imaginar? Em sento atribolat, tot es confon, no pot ser!, penso horroritzat en recollir l’olla del brou: el cor em batzega, l’amargor del vòmit em crema, hi veig surant el cap de la pobra estimada!


15.9.2016

Avui faig 18 anys

Montse Morera

22 d’octubre de 1968: per fi ha arribat el dia! No tinc la majoria d’edat legal per anar a votar, però tinc la majoria d’edat penal perquè em tanquin a la presó, tal com em recordava ahir un meu cosí de Mallorca. És clar que esperar els 21 anys per anar a votar no val la pena: què es pot votar en aquest país? Un referèndum? Si tots surten que sí! Em conformo amb haver entrat a la Universitat i poder viure a Barcelona, encara que sigui a casa d’uns tiets.

Hem començat la carrera a l’octubre, quan a París la revolta de maig ja estava esgotada. Però a Barcelona encara hi queden brases d’aquella batalla i a les facultats contínuament hi ha intents de vaga, corredisses pels carrers, grisos a cavall o a peu, assemblees... Després de la vida monòtona que dúiem a Manresa el curs passat, ara estem tots exaltats. No sé pas si estudiarem gaire! Avui rai, no ho faré pas. Cap a les set del vespre aniré a buscar el meu xicot a l’Acadèmia Peñalver de la Via Laietana (ha hagut de repetir Preu, pobret) i anirem a Les gens que j’aime, un pub soterrani de moda, a celebrar els anys que em converteixen en una persona més o menys adulta.

Aquest matí, al Clínic, hem fet la primera pràctica de dissecció. Ens han dut a una sala d’autòpsies vella i atrotinada (com tot el que hi ha a la Facultat de Medicina), i allà ens han repartit en grups de 10 persones, tots amb la nostra bata blanca, un escalpel i guants de goma fins. A cada taula de marbre hi havia un braç. L’ajudant d’Anatomia ens anava mostrant les venes, els nervis, els tendons, i ens convidava a tallar una mica més amunt (no gaire, perquè tot el grup pogués practicar). Quan ja ho he fet, he voltat per la sala i m’han cridat l’atenció unes banyeres amb tapa metàl·lica. Mentre els companys anaven remenant les mostres, he aixecat sigil·losament les tapes i he descobert el que imaginava: braços, cames, cossos i finalment caps de totes les edats i sexes. Suraven dins el formol amb els ulls oberts i els cabells esbullats. M’ha semblat ser a París durant la Revolució Francesa, contemplant els cabassos plens de testes nobles. Aquesta visió no l’oblidaré mai: serà el record més clar del meu divuitè aniversari.

Però avui encara no s’han acabat les emocions fortes: aquest vespre, quan he anat a la Peñalver, mentre m’esperava al carrer ha sortit un altre noi de Manresa, amic meu de l’adolescència. M’ha felicitat amb dos petons i ens hem mirat durant un llarg moment. Ens enyorem molt sense dir-ho. Veure’l m’ha produït una sensació de joia i de tristor a l’hora. Quan ha baixat el meu xicot ens ha ullat de manera estranya i ens hem acomiadat. El brindis amb xampany al meu pub preferit no m’ha fet gaire efecte: tenia el cap en un altre lloc.